Els Segadors: com es crea un himne / Pere Anguera
Anguera i Nolla, Pere


Barcelona : Rafael Dalmau, 2010
155 p. ; 20 cm (La creació dels símbols nacionals de Catalunya, 2) 
Referències bibliogràfiques. Índex.
ISBN 9788423207381

Els segadors amb l'harmonització musical feta per Francesc Alió s'escoltaren per primera vegada el 4 de juny de 1892. La seva incorporació al repertori de l'Orfeó Català fou clau per a facilitar-ne la difusió i, tot i que les interpretacions inicials no tingueren cap relleu especial, el mateix any 1892 Lluís B. Nadal ja els definia com "com un verdader himne nacional". Les primeres propostes per a trobar un himne -que caldria escriure, recuperar o popularitzar-, cal situar-les al 1887. L'any 1894 La Veu del Montserrat insinuà la possiblitat de convertir Els segadors en himne català aprofitant-ne la creixent popularitat. Des de 1897 s'escoltaren a peu dret la majoria de les vegades i tot seguit amb el cap nu. La versió reduïda que, el 1898, en féu Emili Guanyavents de seguida es divulgà i obtingué un èxit esclatant. Les persecucions governamentals no feren altra cosa que afavorir-ne la simbologia i el coneixement, atès que empenyeren a convertir Els segadors en un referent inevitable de qualsevol acte o actuació catalanista.

Sant Jordi, patró de Catalunya / Pere Anguera
Anguera i Nolla, Pere


Barcelona : Rafael Dalmau, 2010
158 p. ; 20 cm (La Creació dels símbols nacionals de Catalunya, 4) 
Referències bibliogràfiques. Índex.
ISBN 9788423207404

Al segle XIV la devoció a Sant Jordi -ben poc present en l'onomàstica personal i toponímia catalanes- s'obrí pas a Catalunya com a símbol de cavalleria. Entre els segles XV i XVII, la Generalitat impulsà oficialment la festa de Sant Jordi i potencià l'exhibició de la Creu de Sant Jordi. Més enllà del caràcter institucional, de la festa original, en quedà la popular ofrena de roses: al voltant i a l'interior del Palau de la Generalitat se celebrava un mercat de flors ben concorregut. Amb la Renaixença, esdevé un símbol patriòtic i de la lluita contra el despotisme. L'any 1925, en temps de dictadura de Primo de Rivera, és el 23 d'abril que s'emet l'emprèstit Pau Claris -que havia de finançar la revolta per alliberar de Catalunya-. El 1931, amb la república acabada de proclamar i aleshores també com a dia del llibre, Macià declara 23 d'abril festa cívica i proclama la Diada de la Bandera Catalana. La festa de Sant Jordi entra a les escoles amb tanta força que, l'any 1936, la revista de l'Escola Blanquerna afirma que Catalunya s'ha de mantenir fidel a l'exemple subministrat pel sant; només així serà lliure i forta.

Les Quatre barres: de bandera històrica a senyera nacional / Pere Anguera
Anguera i Nolla, Pere


Barcelona : Rafael Dalmau, 2010
219 p. ; 20 cm (La Creació dels símbols nacionals de Catalunya, 1) 
Referències bibliogràfiques. Índex.
ISBN 9788423207374

La premsa i la bibliografia de l'època permeten de constatar com l'efecte sentimental de les quatre barres, sempre viu a Catalunya, es convertí en un emblema d'identitat. A l'entorn de 1890, amb la campanya proteccionista, prengueren força com a símbol del nou moviment polític que reivindicava la possibilitat d'assumir cotes d'autogovern més o menys àmplies, a partir de la descentralització administrativa que es consolidà al llarg de la dècada de 1890 coincidint amb altres moviments massius de protesta per actuacions governamentals considerades lesives per als interessos econòmics (tractats comercials) o identitaris (reforma de codi civil). La primera interdicció policial de l'exhibició de la bandera, el 1897, en acabar-se l'acte de lliurament del Missatge al rei dels hel·lens, en facilità una difusió més polititzada, a remolc de les persecucions militars, civils i fins itot eclesiàstiques a l'ús públic de les quatre barres a partir dels anys 1898-1899. La identificació entres les quatre barres i Catalunya esdevingué plena en temps de la Solidaritat Catalana, i passà a ser assumida per tota la societat sensibilitzada, que parlà sense embuts de bandera nacional.

La Nacionalització de la sardana / Pere Anguera
Anguera i Nolla, Pere


Barcelona : Rafael Dalmau, 2010
158 p. ; 20 cm (La Creació dels símbols nacionals de Catalunya, 3) 
Referències bibliogràfiques. Índex.
ISBN 9788423207398

La modernització de la sardana s'inicià amb l'estrena de la llarga, sembla que el 1844, a Torroella de Montgrí i la publicació d'un primer manual el 1850. Als anys 1870 i 1880 en comença una certa idealització acompanyada pels primers intents de difondre-la territorialment. L'expansió definitiva es produí el 1892 afavorida en bona part per l'èxit i popularitat de la sardana que apareixia a l'òpera Garín de Breton. El 1894 Thos i Codina s'hi podía referir, amb exageració evident, com a "símbol y mirall de la interna unió del poble". En un primer moment l'expansió fou lenta, impulsada per joves catalanistes de les clases mitjanes i amb un cert toc elitista, però irreversible. Ajudada per tota la retòrica de solidaritat i de dansa oberta que l'acompanya des del primer moment s'anà obrint pas, fins el punt que el 1899 ja es definia com a "típica dansa catalanista". L'autèntica expansió territorial no es produí fins la primera década del 1900 i en diverses contrades no ho feu fins els anys 1920-1930.